Feeds:
Entradas
Comentarios

Al matí ens aixequem molt aviat i tornem a anar a pescar. Aquesta vegada mar endins, i pesquem un halibut molt gran i altres peixos més estranys. La pesca del salmó, però, és molt més divertida i després baixem cap al riu per pescar-ne alguns més. De tornada cap a la casa, veiem molts lleons marins, ànecs de diferents tipus, frarets i també …….., uns animals molt divertits que neden d’esquena portant els petits sobre la panxa.

Després de dinar i per acomiadar-nos d’aquesta meravellosa regió, un hidroavió ens porta a la península de Katmai. Aquesta és una zona més turística (si és que a Alaska hi ha algun lloc turístic), on es poden veure a molt poca distància ossos pescant salmons dins el riu.

Així ens acomiadem d’Alaska, més que un viatge, una experiència inoblidable que m’ha ensenyat tota la grandesa de la Natura.

Avui sortim cap a la darrera etapa del viatge, la illa d’Afognak. Els autocars de Denali ens acompanyen de tornada a l’entrada del parc i després agafem un tren panoràmic que ens portarà fins a Anchorage. D’allà volarem a la illa d’Afognak. Travessem de nou paisatges espectaculars i de dimensions extraordinàries.

La illa d’Afognak està situada al sud d’Alaska, prop d’una altra illa més gran i coneguda que s’anomena Kodiak. Afognak és tan gran com Mallorca però només té 25 habitants de la primavera fins ala tardor. Al’hivern tothom se’n va a Anchorage.

Arrivem al migdia i ens allotgem a casa d’una parella que es van traslladar a viure allà fa més de 25 anys, cansats de la vida típica de les ciutats americanes. Tenen dos fills grans que són qui guien les activitats dels 10 o 12 turistes que hi ha. Es pot anar a pescar salmons o peixos més grans mar endins, a fer fotografies o a veure animals. Nosaltres decidim anar a pescar. Hi ha tal quantitat de salmons, que es veuen saltar pels voltants del vaixell de manera que gairebé es podrien agafar amb les mans. En pesquem tants com volem perquè, segons ens diuen, res ens llença: ens els menjarem per sopar o els congelaran per més endavant.

http://www.afognak.com/

Avui explorem Denali, a estones a peu i a estones en autobús. El terra és una immensa catifa que s’enfonsa a cada pas:la tundra. Veiemllacs amb salmons, rius que semblen mars i animals que corren lliures pel parc immens.  La biòloga que ens acompanya ens explica les diferents capes de plantes de la tundra i de què s’alimenten els animals, alhora que ens acompanya perquè no ens desorientem i ens perdem. És una experiència inoblidable i Natura en estat pur.
Deixem la costa i anem cap al centre de l’estat, a visitar un altre parc natural, el més important i conegut d’Alaska, el “Denali National Park”. Ocupa una superfície de 24.395 km2 (més gran que l’estat de New Hamsphire) i té el pic més alt de tot Nord-Amèrica, el Mont McKinley o Denali (nom indi que vol dir “el més alt”), de 6.194m. Aquesta vegada viatgem amb avió i després amb autocar fins a l’entrada del Parc Nacional. Aquest parc no permet el trànsit de vehicles excepte dels vells autobusos que transporten als pocs turistes dels dos hotels que conté el parc. Un d’aquests autobusos ens ve a buscar per a recórrer gairebé 200 kms enmig d’un mar de tundra de colors fins arribar als peus del McKinley. Aquí la carretera no és dels cotxes, sinó dels animals. Veiem el primer os salvatge passejant-se tranquil·lament per la carretera davant de l’autocar. També veiem cérvols superbs, una guilla, àligues de cap blanc, entre altres animals.

Aquí podem contemplar la pujada d’uns excursionistes al Mount Mckinley:

L’hotel (Camp Denali and North Face Lodge) no és gens convencional. Consta de deu o dotze casetes de fusta sense aigua corrent ni llum, equipades amb una estufa de llenya (totalment ecològic!), i una casa més gran que té el menjador, cuina i dutxes, amb llum i aigua calenta. Sembla que estem de colònies! El amos són una parella jove amb una nena petita. Ella és la néta d’una aviadora de la segona guerra mundial que, enamorada d’aquesta regió, va decidir quedar-s’hi a viure. Els ajuden un grup de nois i noies joves, la majoria d’ells biòlegs o geòlegs, que fan de guies d’excursions, conductors dels autobusos, cambrers, i fins i tot cuiners. Després de sopar, com que ja és fosc i no hi ha TV, ens en anem a dormir per poder aixecar-nos ben aviat i aprofitar al màxim el dia següent. Aquí podem veure una imatge del Mount Mckinley

http://www.nps.gov/dena/index.htm

Avui marxem cap a “Glacier Bay”, que és un Parc Natural situat a la costa sud, entre Anchorage i Juneau. El viatge és en hidroavió, que és el medi de transport més habitual de la zona. És un lloc de glaceres eternes que baixen de les muntanyes fins al mar formant grans blocs de gel i de vegades, quan es desprenen, icebergs. Aquí ens allotgem al “Galcier Bay Lodge” que és un hotel amb bungalows de fusta on hi ha també un centre per visitants amb exposició audiovisual de la flora i fauna dela zona. Finsi tot ens fan una sessió de cine sobre balenes i lleons marins i també podem veure un esquelet complert de balena. Les vèrtebres són impressionantment grans!.

Abans de dinar fem una caminada de cap a dues hores per la “rainforest” que és un tipus de bosc típic d’aquesta zona d’Alaska, amb arbres altíssims de fulles grandioses, molsa i líquens enormes, tot verdíssim.

Al migdia sortim en un vaixell a veure les balenes i glaceres. Ara sí que fa fred de debò! Veiem vàries balenes geperudes i lleons marins estirats sobre les poques roques que hi ha. Tornem després de vàries hores, enfredorits però emocionats.

http://www.nps.gov/glba/index.htm

Avui destinem el dia a la visita d’aquesta ciutat que, malgrat no ser la capital, és la més poblada. És una ciutat d’aspecte típicament americà: autopistes, avingudes amples i edificis alts en el centre o “downtown” que corresponen a hotels i oficines. La gent viu en casetes al voltant. Malgrat ser a Alaska, i encara que estem al mes d’agost, em sorprèn que no fa fred, i és que ni tots els llocs d’aquest estat estan permanentment coberts de gel ni totes les èpoques de l’any són igualment fredes.

Pel carrer no hi ha massa gent, però veig dos tipus de gent diferent des del punt de vista racial: uns semblen americans típics, i els altres, més baixets, morenos i amb ulls rasgats, són de la raça “inuit”, descendents dels primers habitants de la zona que van arribar des de Àsia per l’estret de Bering. Com sempre, els indígenes són els que tenen les pitjors feines i el nivell social més baix.

La conducció és força caòtica, sort que no hi ha massa trànsit!

Dins les coses a visitar en aquesta ciutat, destaca l’Anchorage Museum of History and Art que conté les millors col·leccions d’art natiu i modern, així com moltes fotografies històriques.

També hi ha el Russian Orthodox Museum, que conté molts objectes de la època en què Alaska pertanyia a aquest païs.

A banda dels museus, són molt interessants les botigues d’artesania típica nativa. Entre elles és especialment curiós visitar la Oomingmak house, que és una casa on dones indígenes teixeixen bufandes, gorres i mantes amb la llana del coll dels “muskox”, una espècie de bisons molt peluts típics dela zona. Diuenque és la millor llana d’abric del món.

Per acabar el dia, un dels molts restaurants de la ciutat permeten gaudir de plats típics, tots ells molt calòrics, com és habitual en els països freds: sopes, salmó cuinat de mil maneres diferents, altres peixos típics de la zona com l’halibut o cranc gegant. La beguda típica és la cervesa.

Avui comento un viatge excitant: marxem cap a Alaska, un destí que he somiat des de que era petit.

Algunes dades importants

  • Alaska és l’estat nº 40 dels Estats Units i el més extens de tots. El seu nom significa “terra gran”
  • Localització: extrem nord-oest d’Amèrica del Nord, rodejat pels Oceans Àrtic i Pacífic i separat de Rússia per l’estret de Bering
  • Superfície: 1.717.874 Km2
  • Població: 710.231 habitants
  • Capital: Juneau
  • Ciutat més poblada: Anchorage
  • Comunicacions difícils: només hi ha una carretera gran que travessa l’estat de nord a sud. El mitjà de transport més habitual és l’hidroavió.

Archivo:Flag of Alaska.svg

L’avió ha sortit de Barcelona via Munich fins a Boston. Allà n’hem d’agafar un altre fins a Juneau i encara un altre de « Air Alaska » fins a Anchorage, un total de gairebé 20 hores de vol. A mida que ens acostem a l’oest del Canadà, comença a disminuir la vegetació i a aparèixer les primeres clapes de gel. Poc abans d’arribar a la capital d’Alaska, Juneau, veiem ja les immenses glaceres que rodegen la ciutat on, per cert, no es pot arribar per carretera sinó només per mar o aire. Després d’una curta escala a l’aeroport de Juneau on comencem a creure’ns que estem a Alaska al contemplar un enorme os dissecat dins una vitrina, arribem per fi a Anchorage.

www.juneau.com